Canvi de focus: de la contradicció ‘capital-treball’ a la contradicció ‘capital-mitjà’
Carlos
Morales Sánchez (Investigador del CSIC, Madrid)
El
passat mes de desembre es va celebrar a París la XXI Conferència de les Parts
(COP 21). En aquest món de temps accelerats sembla que va ser una eternitat
quan es va assolir un nou acord històric per
a posar punt final a una etapa de polítiques mediambientals inexistents per fer
front al canvi climàtic.
Suficient
tinta s’ha gastat ja en treure la careta a aquesta pantomima i posar de relleu
les múltiples contradiccions i ineficiències del text final [1]. Coneixem de sobra el paper dels
EUA, boicotejador expert d’aquestes convencions, en què la garantia de la seua
signatura en el document final només busca una rebaixa de les mesures i, en
especial, que les mateixes no siguin vinculants si van més enllà d’una simple
llista de bones intencions. Finalment, sabem massa bé en què queden tots
aquells tractats mediambientals, supeditats als convenis econòmics internacionals,
i transformats, en el millor dels casos, en autèntics mites buits com el
Protocol de Kyoto.
D’acord
amb la inoperància del sistema econòmic i polític vigent a l’hora d’afrontar la
crisi mediambiental i de recursos –de capital importància per al manteniment de
les condicions materials que han permès el desenvolupament de les societats
humanes fins a la data–, cal preguntar-se per què. A cas està sobredimensionat
el canvi climàtic com a símptoma final de la crema de combustibles fòssils o
fins i tot no existeix? Hi ha segur una alternativa tecnològica guardada a la
recambra de les grans companyies i que espera fins que s’esgote l’última gota
de petroli? O per contra es tracta d’una fugida cap endavant perquè simplement
el sistema capitalista no pot fer front a un col·lapse anunciat amb dècades
d’antelació?
Malauradament,
tot apunta cap a aquesta última pregunta. En l’arrel del problema està la
pròpia naturalesa del sistema capitalista, l’essència és la reproducció
infinita de capital, la qual cosa xoca amb els límits físics d’un planeta finit
com és la Terra. Aquests límits físics tenen dos vessants. En primer lloc, els
recursos materials que ofereix el planeta són limitats i de qualitat variada.
Com a exemple pràctic, la quantitat de petroli present en l’escorça terrestre
és finita, hi ha un nombre limitat de barrils que podrem obtindre. Por altra
banda, no tot aquest petroli pot ser extret ja que hi ha part del mateix de
baixa qualitat: els costos monetaris i energètics d’extracció no compensen els
beneficis monetaris i energètics de la seua comercialització i ús. Les primeres
explotacions d’un recurs determinat s’efectuen sobre aquells jaciments que
requereixen d’una menor tecnologia i d’una menor inversió de capital i suposen
una altíssima rendibilitat, el que al seu torn dispara les inversions en la
recerca de noves fonts i en un augment del ritme d’extracció. No obstant això,
aquests primers jaciments s’acaben i cal una major inversió tant en exploració
de noves explotacions, com en desenvolupament de noves tecnologies d’extracció.
De nou tornant al petroli, els jaciments del segle XIX als EUA requerien d’una
inversió exageradament menor que els actuals jaciments de pissarres bituminoses
d’Alberta, Canadà [2]. A més, la
taxa d’energia obtinguda per cada unitat d’energia gastada en l’explotació d’un
recurs energètic és també decreixent (tecnologies més complexes requereixen
d’energies majors per a funcionar [3]),
el que fa referència a aquests recursos energètics porta a una crisi més
profunda quant les societats actuals són altament dependents d’energia barata.
La
segona vessant dels límits físics del planeta consisteix en la saturació dels
embornals. S’entén com a embornal els elements naturals que absorbeixen els
residus dels nostres processos industrials, de transport, etc. (encara que
existeixen embornals artificials no poden comparar globalment la capacitat dels
primers). A tall d’exemple senzill, els oceans i les grans masses arbrades del
planeta, com les selves o la taigà, suposen els principals embornals de diòxid
de carboni (CO2), primer gas responsable de l’efecte hivernacle i
del consegüent canvi climàtic. Evidentment, hi ha un límit en la capacitat
d’assimilació de residus. Si emetem a l’atmosfera major quantitat de CO2 de
la que poden absorbir els embornals aquest començarà a emmagatzemar-se en
l’atmosfera. A partir de cert límit començarà un escalfament gradual del
planeta que al seu torn afectarà el comportament dels propis embornals.
D’aquesta manera, com més gran siga la temperatura de l’aigua dels oceans menor
serà la quantitat de gas que puga estar dissolt en l’aigua, arribant a poder
comportar-se com a font (hi ha altres
problemes associats amb elevada quantitat de CO2 dissolt en els
oceans, com la seua acidificació [4]).
Al seu torn, majors temperatures poden incórrer en canvis en el règim de pluges
que aprofundeixin en la desertificació de territoris (problema en què la
Península Ibèrica es veu involucrada [5]),
disminuint la massa vegetal i, amb això, la capacitat de fixació de CO2.
Evidentment, la saturació dels embornals implica la ruptura de l’equilibri en
el qual es troben els ecosistemes, amb la consegüent extinció d’espècies que
això implica [6] i, sobretot, la
destrucció d’una intricada xarxa de relacions entre éssers vius que permeten el
desenvolupament d’una gran quantitat d’activitats humanes i que els costos
serien inassumibles per solucions tecnològiques. Per tal d’aclarir l’últim
punt, la pol·linització dels camps és realitzada de manera natural a través
d’insectes, com les abelles, molt sensibles a canvis externs i la actual
desaparició és objecte d’alarma [7].
Tant
la crisi de recursos com la d’embornals imposen uns límits clars al creixement
econòmic i material del sistema capitalista, una clara contradicció capital-mitjà o, fins i tot, donada
l’amenaça, capital de vida. En
ecologia es coneix com a capacitat de
càrrega a la grandària màxima d’una població que pot suportar un determinat
medi natural en un període de temps indefinit en funció de diferents factors
com l’aliment, l’aigua, el sanejament, o l’hàbitat. Quan una espècie supera
aquest límit de càrrega la seua població és insostenible i tendirà a decréixer
fins ajustar-se de nou als límits del sistema, que podran haver estat alterats
i ser ara més restrictius que a la primera situació. La forma d’ajustar-se als
valors estables de consum de recursos pot ser mitjançant el col·lapse, en el
qual es disminueix abruptament la població i per tant les pràctiques que
excedien els límits, o mitjançant un ajust anomenat oscil·lant esmorteït,
d’ascens i descens de la població fins a arribar al límit estacionari.
En
el cas de l’ésser humà, per a intervenir aquest excés s’utilitza la noció
d’empremta ecològica, la qual és definida pel Fons Mundial per a la Vida
Silvestre (WWF) com la mesura total d’impacte ambiental generat per una
determinada població humana sobre el medi ambient, comptabilitzant la quantitat
de terreny que és necessària per a la producció de recursos, assimilació de
residus i vegetació necessària per absorbir el CO2 emès. Per a això
s’utilitza les anomenades hectàrees globals (hag), una mitjana de la capacitat
de producció de biomassa, altres recursos i d’assimilació dels residus a les
diferents zones del planeta. Per tant, el 2010 l’informe Planeta Viu de WWF [8] comptabilitzava un total de 12.000
milions d’hag disponibles per explotació, que corresponen, per una població
d’aproximadament 7.000 milions de persones, 1,7 hag per persona per a un
desenvolupament sostenible. No obstant això, el nostre sistema productiu actual
necessita globalment d’entre 2,5 i 2,7 hag per persona, el que constitueix la
nostra petjada ecològica mundial. Clarament hem sobrepassat la capacitat de
càrrega del planeta, situant-nos en la necessitat d’1,5 planetes Terra per
mantenir la població actual amb el nivell de vida mitjà (sense tenir en compte
les ofensives desigualtats existents). Com es pot observar a la Figura 1, la
petjada ecològica va superar la capacitat de càrrega a partir de 1976.
D’acord
amb tot el que hem dit, no sembla desbaratat considerar com a realista en les
anàlisis polítics actuals i futurs la noció de col·lapse, que se situarà segons
diversos estudis en la dècada del 2050, tant per un esgotament de recursos com
per una situació insostenible de contaminació atmosfèrica i del sòl que
afectaria la producció agrària, base última del benestar humà. Especialment
convé considerar l’aportació dels estudis de Donella Meadows, compilats en les
diferents actualitzacions de “Els límits del creixement” i que en l’edició del
2003 [9] avançava un senzill model,
sustentat en projeccions i simulacions, d’evolució econòmica de les següents
dècades considerant dos grans restriccions: 1– es considera un únic
comportament mitjà de totes les nacions i persones, sense conflictes de cap
tipus derivats de les situacions extremes a les que la humanitat es veuria
abocada; 2– no es considera despesa militar. Lluny de semblar una simulació
invàlida i ingènua en base a aquestes dues restriccions tan allunyades de
l’essència humana que s’obre pas en el capitalisme, es tracten de simulacions
que ofereixen l’escenari menys dolent amb polítiques actuals. A manera de
mostrar com funcionaria la dinàmica de col·lapse farem ús d’un model molt
simplificat, amb nucli en els combustibles fòssils i per al qual farem ús del
que s’ha exposat en els paràgrafs anteriors i en les Figures 2 i 3.
Com
apareix a la Figura 2, al començament de l’explotació dels combustibles
fòssils, el capital d’exploració destinat directament a la troballa de nous
jaciments era molt baix, ja que s’explotaven els recursos que afloraven en
superfície. El mateix succeïa amb el capital de producció; els pous de petroli,
per exemple, tenien una profunditat i dificultat d’extracció mínimes. Ara bé, a
mesura que augmentava el capital de combustió a causa d’una major demanda
d’aquests recursos, calia trobar nous jaciments i explotar-los, el que fa
augmentar el capital tant d’exploració com de producció. No obstant això,
fixem-nos que estem fent una trampa
al no considerar cap cost sobre la contaminació. Aquests són els anomenats
costos ocults, que són aquelles despeses ambientals que no es comptabilitzen en
el preu dels productes i que provoquen efectes perjudicials sobre el medi
ambient, en la salut i en la societat. Imaginem-nos que la contaminació ací produïda
en forma de gasos d’efecte hivernacle es tradueix en un augment de la
temperatura terrestre i amb això únicament en una pèrdua d’hectàrees de terra
cultivable i de rendiment de la terra que encara té finalitat agrícola. El
capital destinat a la producció de recursos que estàvem analitzant només és una
part de la totalitat dels productes industrials que llança al capital
industrial, els diferents components es poden estudiar a la Figura 3. És a dir,
un augment del capital destinat a l’extracció de recursos implicarà un augment
de la contaminació, el que al seu torn determinarà un augment del capital
agrícola destinat a mantenir comptant la producció d’aliments que sostinguen la
població total (que per fer-lo més realista d’acord amb el nostre món real podem
assumir que augmenta exponencialment).
Al
seu torn, els jaciments són cada vegada més profunds, i el combustible extret
de pitjor qualitat, i s’ha de destinar una major quantitat al capital de
producció. És a dir, el sistema econòmic ha de destinar cada vegada una major
part del capital industrial en la producció de recursos que, al seu torn, pels
efectes de la contaminació durant el seu consum exerceixen una pressió cada
vegada més gran sobre l’explotació de les terres, hi havent de dedicar més recursos
a les mateixes per mantenir la producció i, fins i tot, elevar-la per a una
població cada vegada més gran.
Per
descomptat, el capital disponible és limitat, el que provocaria una disminució
dels capitals destinats directament a la manufactura de béns de consum i al
capital de serveis. Per exemple, sanitat i educació, el que faria disminuir
l’índex de benestar humà. A més la inversió industrial de tornada al propi
capital per augmentar el mateix (gràcies a aquesta fletxa de realimentació
positiva al reinvertir sobre si mateix s’aconsegueix que el capital total
augmente també exponencialment) començaria també a ser menor, de manera que la
taxa d’amortització del capital (tancament de fàbriques per obsoletes)
arribaria a ser major que la taxa de reposició de nou capital, el que finalment
provocaria que aquest disminuís, de manera que ara el cicle no és de
realimentació positiva, sinó al contrari, de realimentació negativa: arriba un
punt on els alts costos d’extracció dels combustibles i els alts costos de les
conseqüències de la contaminació provoquen una baixada del capital industrial
total i, amb això, també dels capitals subsidiaris, el que comporta una baixada
de l’índex de desenvolupament humà i qualitat de vida, i per tant de
l’esperança de vida i de la població total.
És
a dir, en el nostre món senzill s’ha
produït un col·lapse civilitzatori a causa del model econòmic i del model
energètic.
Una
vegada amb les suficients evidències per gestionar la noció de col·lapse cal
preguntar-se què pot fer-se. Per desgràcia, no hi ha una direcció ni lideratge
clars. Ni tan sols s’ha aconseguit imposar amb èxit cap de les dues grans
postures polítiques que divideixen a les organitzacions ecologistes. Com ja va
succeir en els segles passats (i encara avui dia) en la lluita obrera, el vell
debat Reforma o Revolució torna a la
palestra. Compartint una mateixa anàlisi de la situació i de les causes del
problema, les solucions passen per reformar el capitalisme perquè aquest siga
verd (transició a energies renovables, major repartiment de la riquesa i
economia basada en serveis sota les regles del lliure mercat regulat) o bé
trencar amb ell i dirigir-nos cap a un nou model (sense nom en els textos
ecologistes d’aquest vessant però expressament anticapitalista) de planificació
econòmica en què la justícia social i la conservació i regeneració del medi
ambient siguin les principals banderes. Mateix debat davant el mateix sistema,
amb un únic canvi de focus: de la contradicció capital-treball com a base a la contradicció capital-mitjà. A Espanya, simplificant la gran varietat
d’associacions, grups i seccions ecologistes de partits polítics, aquestes dues
grans línies les representarien, respectivament, Greenpeace i Ecologistes en
Acció.
A
manera de conclusió es podria fer una última pregunta. És possible, donat el
marc desesperançador, una alternativa real i minimitzar el col·lapse anunciat
per cada vegada un major nombre de veus? Per contestar la pregunta seria
necessari un exemple de col·lapse de les fonts de recursos d’un país
desenvolupat i de com s’ha adaptat a la nova situació, si ha aconseguit
mantenir uns nivells de benestar dignes, etc. Cuba ofereix l’exemple perfecte
que és possible superar una situació així, amb gran esforç i amb un descens de
la vida material, però mantenint serveis socials i comunitaris relativament
intactes. El col·lapse de la URSS i el posterior període especial a l’illa
caribenya és l’exemple més proper de política davant del col·lapse energètic i
de recursos a què anem dirigits. La seva petjada ecològica va passar de 2,5 hag
el 1990 a 1,7 a l’actualitat [10]
mantenint un 0.9 en índex de desenvolupament humà [11] (considerat acceptable a partir d’0,7 i molt alt a partir de
0,8 ). L’esperança està en models econòmics i socials alternatius al capitalisme
que prioritzen el sosteniment de les poblacions i models de vida sostenibles
abans que el benefici i l’avarícia de minories privilegiades.
Notes:
[1] Blog d’Ecologistas en Acción
https://cop21ecologistasenaccion.wordpress.com/2015/12/12/paris-un-acuerdo-decepcionante-que-desoye-a-la-ciudadania/
[2] Blog Crash Oil http://crashoil.blogspot.com.es/2011/01/las-arenas-asfalticas-de-canada.html
[3] Revista Ecologista
http://www.ecologistasenaccion.es/article17905.html
[4]
http://oceana.org/sites/default/files/euo/OCEANA_Ocean_acidification_the_facts_ESP.pdf
[5] Greenpeace http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/other/desertificaci-n-y-sequ-a-act.pdf
[6] Gerardo Ceballos, Paul R. Ehrlich, Anthony D.
Barnosky, Andrés García, Robert M. Pringle and Todd M. Palmer, Accelerated modern human-induced species
losses: Entering the sixth mass extinction, Science Advances, vol. 1 (2015)
[7] Greenpeace
http://www.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Transgenicos/Abejas/
[8] Living
Planet Report 2014, Species and spaces, people and places. Lloc web:
www.wwf.org
[9] Donella Meadows, Jorgen Randers, Dennis Meadows, Los límites del crecimiento 30 años después,
Galaxia Gutemberg (2003)
[10] Lloc web: http://www.footprintnetwork.org/
[11] Lloc web: http://www.undp.org/
