Paco Muñoz 'rebenta' el Llombo

El cantautor Paco Muñoz deixa xicotet el local del Llombo

Diumenge 28 de desembre de 2014. 20:30 hores.

El local Cívic i Social el Llombo, on ha tingut lloc la presentació de Paco Muñoz el i el seu nou treball ‘Amic poetes’ s’ha quedat xicotet per rebre tota la gent que ha acudit a delectar-se amb el músic. Més de 150 persones s’han donat cita en una vesprada que no convidava precisament a eixir de casa.

Rafael Gandia, president de l’entitat ha sigut que ha obert l’acte, agraint als presents la seua assistència i parlant de Paco Muñoz com d’un valencià que exerceix de valencià.

Seguidament, Muñoz, ha parlat contant com ha segut el procés del treball que es presentava, ha contat anècdotes i ha intercalat les cançons que formen part del CD. Un públic fidel i entusiasmat ha seguit la intervenció de Paco Muñoz amb molta expectació. Cal fer esment al considerable número de xiquets que hi havia, i és que no es pot oblidar la faceta de cantautor per a infant desenvolupada per Muñoz.

L’acte ha conclòs amb un vi d’honor. 

Torna Paco Muñoz

Reapareix Paco Muñoz i ho fa al Llombo

El cantautor Paco Muñoz presentarà el nou disc 'Amics poetes' en el local Social i Cívic el Llombo el proper diumenge 28 de desembre de 2014. Serà a les 6 de la vesprada, la qual cosa suposarà el retrobament del conegut cantant amb el seu públic. L'entrada és gratuïta i en acabar hi haurà un vi d'honor. 

Presentació

Xe, una presentació excel·lent!!!

Si amics, la presentació del llibre 'Cançons populars valencianes' va ser excel·lent. Excel·lent l'afluència de públic, excel·lent la presentació que va còrrer a càrrec del músic Miquel Àngel Múrcia Cambra, excel·lent l'audició dels alumnes del Conservatori. 

Cançons populars valencianes

PRESENTACIÓ
DIVENDRES 7 DE NOVEMBRE
A LES 20:00 HORES
LOCAL SOCIAL EL LLOMBO (JAUME I, 7-BAIX)

Divendres, 7 de novembre de 2014, a les 20:00 hores

El Llombo edita ‘Cançons populars valencianes’

 

En 1950, la Diputació de València està presidida per Francisco Cerdà Reig (Ontinyent, 1897-València, 1958), quan la Institució Alfons el Magnànim posa en marxa un projecte que pretenia recollir les cançons populars d’arreu el País Valencià. La idea era editar un llibre al trimestre, i amb els quatre a l’any, fer un volum, però solament en van eixir publicats sis. El primer número estava dedicat als municipis d’Ontinyent i Bèlgida i a hores d’ara es introbable. 

L’Associació de Veïns el Llombo, dins la seua tasca de recuperació del patrimoni cultural, ha publicat el llibre d’acord a com va ser originàriament editat. Solament hi ha dues pàgines en que s’explica els avatars de la història. 

La presentació del llibre Cançons populars valencianes. Ontinyent i Bèlgida, tindrà lloc el proper dia 7 de novembre de 2014, a les 20:00 hores, al local social el Llombo (carrer Jaume I, 7-baix). L’acte correrà a càrrec de Miquel Àngel Múrcia i Cambra, músic, professor de Composició i llicenciat en Història Contemporània. Així mateix hi haurà una audició de temes populars del llibre a càrrec d’alumnes del Conservatori Professional de Música Josep Melcior Gomis. La duració prevista és de 40 minuts. La presentació acabarà amb un vi d’honor.  

El format del llibre és 21 x 15 centímetres, té 80 pàgines i el preu és de huit euros.

Bienvenido

FABRA VE A ONTINYENT

La notícia es  feia publica el dissabte en el diari Levante. Alberto Fabra, vindrà a presidir l’acte de celebració dels 130 anys de la Caixa Ontinyent.

No sé com li haurà sentat la notícia de vindre a Ontinyent al senyor president. Segurament des de ixe dia, no haurà pogut dormir, ja que el senyor Fabra, sempre que ha vingut a Ontinyent ho ha fet “amagant-se” i molt resguardat per la seua policia autonòmica. Una mostra palpable de que no coneix Ontinyent i la seua gent, de per sí, pacífica.

Una altra cosa és que vostè no tinga la consciència tranquil·la per la forma com la Generalitat que vostè presideix ens ha tractat. Un tracte com per a sentir-se orgullosos de ser valencians i del govern que tenim.

Vostè sap que tenim motius per fer-li, no una manifestació, sinó quaranta. Per les obres i equipament de l’Echegaray; per les mentires del nou hospital,de les que deuria caure’ls la cara de vergonya, i de la que perviu un lletrero de cinquanta mil euros; de la supressió de la partida de la rotonda de l’avinguda del Comte de Torrefiel, que segons el senyor Filiberto, el senyor Vila, i per si faltava algú, el senyor Domine, ja deuria estar finalitzada; de la creació del Consorci de residus, que per art de bili birloque, tindrà la virtut de pujar-nos el rebut de fem als usuaris per beneficiar als amiguets; podríem seguir, però per finalitzar, vull recordar-li les estranyes maniobres, que segons la Plataforma del tren, no te altra finalitat que carregar-se la línea Xàtiva-Alcoi. Això si, vostè podrà anar en tren AVE de Castelló a Alacant.

Senyor Fabra, tenim motius més que suficients per dir-li que... no vinga. Però una vegada la cosa està feta, ens agradaria que la rebuda fora apoteòsica, com en els anys cinquanta, en la plaça de la Concepció, en banda de música desfilant darrere de les autoritats cap al centre de cultura, cantant la cançó de “Bienvenido mister Marshal”. Evidentment, cantada en castellà, per a que el senyor Fabra l’entenga: "Le recibimos, Alberto Fabra con alegría...”.

José Ramón Cerdà Bellver

El valencià, la llengua de casa

"Mare no vaig a l´escola
que el mestre no em deixa parlar
en la llengua que a casa
sempre hem parlat. 

Diu que parlar així
és de maleducat. 

I que és la meua llengua
jo li he contestat. 

Mare no vaig a l´escola
que el mestre m'ha pegat
i per parlar-li en valencià
m'ha dit maleducat. 

Que problema tinc jo,
és molt fort el que em passa,
pense en valencià
el que sempre hem parlat a casa. 

Per més facilitat
escric en castellà,
que és la llengua que obligat
en l'escola m'han ensenyat. 

Mare no vaig a l´escola
que el mestre m'ha pegat
i per parlar-li en valencià
m'ha dit maleducat. 

Moltes vegades pense... 
Que fart estic!!!
sempre que faig un escrit
he de traduir el que dic. 

No se per que collons
m'han posat este castic. 

De que em deixen tranquil
són les ganes que tinc.

Mare no vaig a l´escola
que el mestre m'ha pegat
i per parlar-li en valencià
m'ha dit maleducat.

Tan greu és expressar-me
en la llengua que tant estime? 
 Som oberts i confiats
i no tenim maldat. 

Nomes exigisc per a mi
i els meus paisans,
poder expressar-nos i viure
i sentir-nos... VALENCIANS!!! " 

Aquest poema ha estat agafat de la pàgina de Facebook de José Ramón Cerdà Bellver, de Xàtiva i descendent de Ramon Morales Espí, alcalde d'Ontinyent en guerra. 

LLIBRES

 EL CINE EN TEMPS DE FRANCO

El tercer títol de la col·lecció gràfica que edita l’Associació de Veïns el Llombo, amb la col·laboració d’Editorial Víctor, incorpora alguns canvis davant dels dos primers. En primer lloc, el preu, més econòmic, a 10 euros, i en segon lloc, aquest sí que té text, poc, a manera de presentació, i en el titular: [El cinema en temps de Franco]. Tota la resta és conegut; 140 pàgines a tot color, amb més de 500 reproduccions de cartells de pel·lícules que van de 1939 a 1975. Hi ha una altra novetat, aquesta menor però no per això menys important, i és que a cada cartell apareix al costat l’any en què va ser rodada la pel·lícula. 

[El cinema en temps de Franco] dóna per a molt, però no està recollit en el llibre. Com diem, és una successió de cartells la que se’ns ofereix. Per mirar. Per a qui no li agradi llegir. Per a qui se’ls amuntonen les lletres. És per assaborir les imatges, especialment aquells o aquelles qui van veure les pel·lícules i no recorden res perquè forma part de l'oblit. És una bona ocasió per rememorar vivències del passat. 

Diem que el títol del llibre dóna per a molt, perquè a Franco li apassionava el cinema. Hi ha diversos exemples. Des del rodatge de la superproducció espanyola de 1941, Raza, que va dirigir José Luis Sáenz de Heredia, amb guió del dictador camuflat sota el pseudònim de Jaime de Andrade, al seu permanent fidelitat a ficar-se en els guions gràcies a la censura, el que va donar situacions com en la llegendària pel·lícula Mogambo, on hi havia una relació extramatrimonial explícita, i els censors, per tapar l'adulteri no se’ls va ocórrer millor idea que convertir-los en germans, amb la qual cosa era pitjor el remei que la malaltia: convertir la relació en incestuosa.

 
El llibre, acurat en els detalls, és un plaer per a veure-ho. No de cop, sinó a poc a poc. Sembla que els editors van trobant el lloc ideal a la col·lecció. Amb aquest títol van ja tres: Eròtica, les postals eròtiques de començaments del segle XX; La publicitat en temps de Franco i aquest.